Sobre els nivells de lectura de la imatge i la fusió dels cervells.
13 març 2026.
Aquest text és un petit resum d’algunes de la multitud d’idees acumulades durant temps sobre l’evolució de la comunicació fotoperiodística i documental fotogràfica, des de la perspectiva de la seva funció social. L’escric ara en un moment en què les xarxes, el mòbil i els mass media han aconseguit intoxicar absolutament la vida dels humans a uns nivells impensables fa només uns pocs anys. De fet, fins a la pandèmia, que va ser un gran laboratori de control humà que ens vam empassar sense poder-hi fer gairebé res, gràcies als mecanismes de por que es van utilitzar.
Primer començaria per la idea de la simplificació del llenguatge i de les paraules. És important veure com aquesta simplificació del llenguatge porta a una possibilitat de manipulació més gran, ja que les paraules no només tenen un significat, sinó que també expressen idees. Si simplifiquem el llenguatge, perdem idees, i aquest es torna més publicitari, més manipulable i més intoxicable. Això ho descriu perfectament Orwell a 1984, on anomena aquesta forma bàsica de comunicació “neollengua”. Avui, aquesta nova llengua queda reflectida en un anglès que tothom ha de parlar per comunicar-se en el món globalitzat: el “Globish” que situa el parlant en una utilització molt bàsica de les paraules i dels recursos gramaticals. Resulta que ja no cal pensar amb profunditat: només cal respondre el més ràpid possible, de manera reactiva. Pensar sempre ha estat perillós i quan menys penses, més vulnerable ets davant d’aquells que et volen dominar, controlar i manipular.
La segona idea és d’un altre dels referents culturals humans que, igual que la comunicació parlada, és modificat pel sistema: la música. Aquest fenomen el descriu molt bé Aldous Huxley a Un món feliç, on cadascú, quan vol escoltar música, només ha de demanar el tipus de música que vol escoltar a partir de les sensacions que vol experimentar en aquell moment, i un editor algorítmic li produirà la música que li generarà aquestes sensacions. Aquesta idea d’una música cada vegada menys complexa, feta amb automatismes i estructures repetitives que enganxen, però que no diuen res, sense autoria i controlada per les grans distribuïdores, s’acompanya d’una estranya desaparició generalitzada del rock i d’altres gèneres en tots els mitjans de masses (sorpresa). Es tracta de dominar el discurs comunicatiu mitjançant una mena de liquidació del fet musical popular.
Ho il·lustro amb una foto feta amb el mòbil durant la jornada-espectacle Mutare Plenària: «Cultura i intel·ligència artificial. Noves oportunitats per als drets culturals».
Va ser un moment musical algorítmic a la jornada. És Nicholas Evans, Doctorand a la Universitat Pompeu Fabra dins del Music Technology Group amb la seva recerca en aplicacions creatives de la generació rítmica simbòlica. Al seu costat, Nara is neus, amb “Déjà vu”, en què una IA transforma música en directe per explorar la memòria musical i la creativitat, combinant elements de diversos subgèneres per crear una sonoritat pròpia i captivadora, que es caracteritza per mètriques complexes, melodies evocadores, paisatges sonors immersius i textures ambientals que desperten una àmplia gamma d’emocions (resum del text de la web Mutare plenària).
Ja tenim doncs dues idees, La parla i la música, anem ara per la imatge fotogràfica, però em centraré en el que fa vint-i-cinc anys que m’ocupa que és la fotografia documental i el fotoperiodisme. Ah!
En el sistema simbòlic, és a dir, en la representació d’una idea de manera que pugui ser percebuda per algun dels sentits, la fotografia fa temps que és objecte d’un intent d’aniquilació per part de l’anomenada postfotografia o postveritat. Ara, associada a la IA, s’ha d’entendre com un mecanisme del neoliberalisme que pretén eliminar la idea de la imatge fotogràfica lliure, produïda com a testimoni per professionals autors d’imatges de la realitat del que passa al nostre voltant, per substituir-la per imatges generades per algoritmes. Aquestes imatges segueixen formes publicitàries que absorbeixen i desactiven altres llenguatges, reforçant simbòlicament el sistema liberal capitalista de consum, així com la manipulació, l’engany i la propaganda dels nous amos del món: els oligarques tecnològics.
El nostre món de la fotografia de testimoniatge i descriptiva intenta per sobreviure, per falta de recursos i de plataformes de distribució, buscar-se la vida en el món de l’art. Aquest, al seu torn, per trobar també nous canals també de supervivència, utilitza i absorbeix altres llenguatges com el nostre, però d’una manera poc transformadora i més aviat inert, individualista i sense profunditat. Això produeix imatges des de l’estètica que serveixen per moure’s en circuits minoritaris i elitistes, i que queden fora de la lògica comunicativa del sistema simbòlic, justament perquè no comuniquen res.
Amb això li hem de sumar la fusió del nostre cervell que ens produeix l’artefacte mòbil que a totes hores i sobretot en els moments que necessitaríem simplement «no fer res» per recarregar la nostra imaginació i el nostre interior creatiu, ens bombardeja amb un continu infinit d’imatges que són creades per ser consumides en 4 segons i desfan la nostra capacitat de concentració, de veure continguts llargs per unes injeccions de dopamina que ens converteixen en ionquis del consum d’imatges de dubtosa procedència, qualitat i contingut…
En resum, estem perdent i no ho hauríem de perdre l’hàbit de veure i produir imatges complexes, per la seva producció acurada, i la seva visualització conscient, en benefici d’un sistema de recompensa immediata que ens destrueix el cervell com si fos una pasta uniforme de color vermell que ens surt de les orelles i ens cau sobre el espatlles i tot el cos.
Si has arribat fins aquí, enhorabona, encara ets un ésser pensant i el teu mòbil no et domina. O potser sí? mireu aquest exemple:
Aquí tenim una imatge complexa que, si l’estudiem des de la perspectiva de la semiòtica de la imatge (l’estudi de com els elements visuals, signes, colors,formes, composició, construeixen significats i comuniquen missatges) revela diversos nivells de lectura. En aquest cas n’hi ha fins a tres, que només una contemplació realitzada amb calma i concentració, i no simplement davant d’una pantalla retroil·luminada, ens pot desvetllar. Ho veiem o no ho veiem? Potser sí, però és possible que no siguem conscients del que estem veient. Aquesta és la capacitat que estem perdent amb la simplificació de la comunicació i la “fusió” dels nostres cervells.
Primer nivell: descriptiu. La imatge és una crítica al turisme massiu a Barcelona. Es veu una dona d’esquena, amb la pell vermella per una sobreexposició al sol. Al seu costat, files de postals indiquen que el lloc és turístic i situen clarament la ciutat.
Segon nivell: metàfora visual. La idea de massificació es transmet a través de la quantitat d’elements que formen el vestit i les postals, creant una sensació de multitud i saturació.
Tercer nivell: geomètric. L’estampat del vestit està format per triangles, que alhora s’inscriuen dins d’un triangle més gran format pel vestit. Aquest conté un altre triangle, que és l’esquena de la dona, i més amunt d’aquest s’hi situa un altre triangle, el cap emmarcat per la llum. Aquesta repetició i encaix de formes genera un ordre geomètric que aporta profunditat i harmonia visual.
De Tourist Walk, La Rambla de Barcelona (2013). En aquest treball vaig utilitzar multitud de recursos visuals per descriure i portar a l’espectador cap al seu autoqüestionament personal sobre el turisme.
Aqui podeu veure el treball, però penseu que esta fet per ser vist en format llibre. https://marcjavierre.com/portfolio/uncategorized/tourist-walk
ODIAR. En català publicat al news letter i blog el 9 de febrer del 2026.
El 13 de gener de 2026 vaig penjar un text a les xarxes socials amb tres fotos de la Montse i l’Antonio denunciant la seva situació de vulnerabilitat vivint al carrer. Els meus posts a Facebook normalment tenen entre 600 i 700 visualitzacions d’unes 300 persones. Però aquest cop, fins al dia d’avui, ha tingut 174.721 visualitzacions; l’han vist 102.376 persones, ha provocat 618 reaccions i 502 comentaris. El 75% de les visualitzacions les han fet persones de més de 45 anys.
Com és això? Doncs resulta que les xarxes poden crear odi, ja que el fan rendible, visible i contagiós. El món digital d’avui està molt concentrat en poderoses multinacionals globals en mans de multimilionaris reaccionaris, i les xarxes socials estan modelant el discurs públic, els temps, l’odi i la visibilitat, sense control real per part dels estats. Els algoritmes premien el conflicte, ja que les plataformes no busquen la veritat ni l’empatia, sinó el temps de permanència i la manipulació consumista i ideològica i sembla que el que més reté l’atenció és la indignació, la por o el ressentiment.
Un comentari d’odi genera fils amb més interacció, que donen més visibilitat i, alhora, generen més odi, amb més respostes i baralles. És un cercle perfecte promogut per les xarxes socials. Si a això hi afegim la deshumanització que produeix el món digital, on no veus les cares ni la fragilitat dels altres, per molt que les fotos t’ho ensenyin, la Montse i l’Antonio es converteixen en problemes i paràsits culpables. Ells recorden veritats que molta gent vol negar. Mostrar la seva existència al costat de casa teva genera angoixa. I l’angoixa, si no es pot assumir, es pot transformar en odi, ja que fa visible la fragilitat i la por pròpia. Veure algú al carrer activa la por profunda que això et podria passar a tu. La Montse i l’Antonio tenen un nom, tenen una història, ocupen un espai i generen un relat, i això incomoda. Quan es visibilitza el pobre, el sistema grinyola, ja que mostra que els serveis socials fallen, que l’administració expulsa i que les solucions són temporals i inhumanes. En definitiva, qüestionen l’Ajuntament de Barcelona i el seu flamant alcalde Collboni però també a un mateix. Al final, és més fàcil atacar-los a ells que assumir la responsabilitat col·lectiva de viure junts.
Deshumanitzar-los: “que s’espavilin”, “no és el meu problema”, “alguna cosa hauran fet”, “són uns borratxos, uns ocupes”… sentir empatia per ells implicaria responsabilitat, incomoditat i fer alguna cosa. Una part important de l’odi no neix del privilegi, sinó del ressentiment. De persones que també se senten abandonades, cansades, insegures. El sistema ha convertit la precarietat en una competició moral: si no ho aconsegueixes, és que ho fas malament. A això cal afegir l’efecte generacional: molta gent gran ha entrat a les xarxes sense alfabetització digital i confon opinió amb veritat i llibertat d’expressió amb impunitat, ja que no entenen que les paraules violenten i que l’odi no és neutre, i normalitza la crueltat. Quan aquest odi no és moderat i no té conseqüències, esdevé normal, i el límit de què és acceptable es desplaça cada dia una mica més. I és que moderar costa diners, l’odi genera trànsit, i el conflicte no espanta els anunciants: els alimenta.
La xarxa no és un espai neutre: és un espai extractiu i de manipulació de ments humanes. Les visualitzacions d’aquest post no són un accident viral: són el sistema funcionant exactament com està dissenyat.
La quantitat d’odi i la falta absoluta d’humanitat i de comprensió del món més enllà d’un mateix m’han fet reflexionar i construir aquest document digital, que pretén desconstruir el sistema de la mateixa xarxa social, construint un relat que simula unes converses escrites i em plantejo: Serveix de res aquesta denúncia fotogràfica? Per por que els hi passes quelcom vaig treure la seva localització després que una persona ho comentés…
ODIAR. En castellano publicado en el news letter y blog el 9 de febrero del 2026.
El 13 de enero de 2026 publiqué un texto en las redes sociales con tres fotos de Montse y Antonio, denunciando su situación de vulnerabilidad viviendo en la calle. Mis publicaciones en Facebook normalmente tienen entre 600 y 700 visualizaciones de unas 300 personas. Pero en esta ocasión, hasta el día de hoy, ha tenido 174.721 visualizaciones; lo han visto 102.376 personas, ha provocado 618 reacciones y 502 comentarios. El 75% de las visualizaciones han sido realizadas por personas mayores de 45 años.
¿Cómo se explica esto? Pues resulta que las redes pueden crear odio, ya que lo hacen rentable, visible y contagioso. El mundo digital actual está muy concentrado en poderosas multinacionales globales en manos de multimillonarios reaccionarios, y las redes sociales están modelando el discurso público, los tiempos, el odio y la visibilidad, sin un control real por parte de los Estados. Los algoritmos premian el conflicto, ya que las plataformas no buscan la verdad ni la empatía, sino el tiempo de permanencia y la manipulación consumista e ideológica, y parece que lo que más retiene la atención es la indignación, el miedo o el resentimiento.
Un comentario de odio genera hilos con más interacción, que dan mayor visibilidad y, a su vez, generan más odio, con más respuestas y enfrentamientos. Es un círculo perfecto promovido por las redes sociales. Si a esto le añadimos la deshumanización que produce el mundo digital, donde no ves los rostros ni la fragilidad de los demás, por mucho que las fotos lo muestren, Montse y Antonio se convierten en problemas y parásitos culpables. Ellos recuerdan verdades que mucha gente quiere negar. Mostrar su existencia al lado de tu casa genera angustia. Y la angustia, si no se puede asumir, puede transformarse en odio, ya que hace visible la propia fragilidad y el propio miedo. Ver a alguien en la calle activa el temor profundo de que eso podría pasarte a ti.
Montse y Antonio tienen un nombre, tienen una historia, ocupan un espacio y generan un relato, y eso incomoda. Cuando se visibiliza al pobre, el sistema chirría, ya que muestra que los servicios sociales fallan, que la administración expulsa y que las soluciones son temporales e inhumanas. En definitiva, cuestionan al Ayuntamiento de Barcelona y a su flamante alcalde, Collboni, pero también a uno mismo. Al final, es más fácil atacarlos a ellos que asumir la responsabilidad colectiva de convivir juntos.
Deshumanizarlos —“que se espabilen”, “no es mi problema”, “algo habrán hecho”, “son unos borrachos, unos okupas”— evita sentir empatía, porque sentirla implicaría responsabilidad, incomodidad y hacer algo. Una parte importante del odio no nace del privilegio, sino del resentimiento: de personas que también se sienten abandonadas, cansadas, inseguras. El sistema ha convertido la precariedad en una competición moral: si no lo consigues, es que lo haces mal. A esto hay que añadir el efecto generacional: mucha gente mayor ha entrado en las redes sin alfabetización digital y confunde opinión con verdad y libertad de expresión con impunidad, ya que no entiende que las palabras también violentan y que el odio no es neutro, y así se normaliza la crueldad. Cuando este odio no es moderado y no tiene consecuencias, se vuelve normal, y el límite de lo que es aceptable se desplaza cada día un poco más. Y es que moderar cuesta dinero, el odio genera tráfico y el conflicto no ahuyenta a los anunciantes: los alimenta.
La red no es un espacio neutro: es un espacio extractivo y de manipulación de mentes humanas. Las visualizaciones de este post no son un accidente viral: son el sistema funcionando exactamente como está diseñado.
La cantidad de odio y la absoluta falta de humanidad y de comprensión del mundo más allá de uno mismo me han llevado a reflexionar y a construir este documento digital, que pretende deconstruir el sistema de la propia red social, construyendo un relato que simula conversaciones escritas. Yo mismo me pregunto: ¿sirve de algo esta denuncia fotográfica? Por miedo a que les ocurriera algo, eliminé su localización después de que una persona lo comentara…
Reunió de UPIFC i Col·legi de periodistes amb la cúpula policial de Catalunya pels últims incidents dins l’espai públic. Publicat el 1 de desembre 2025 al NL i web UPIFC.
Aquest passat dijous 20 de novembre va tenir lloc a la comissaria de policia de les Corts dels Mossos d’Esquadra una reunió de la taula de la Comissió Mixta d’Interior i les entitats periodístiques representants dels fotoperiodistes, demanada després de diversos incidents que van alertar la professió sobre una escalada de la violència en les intervencions policials a l’espai públic.
Per part dels Mossos d’Esquadra eren presents El Director General de Policia Josep Lluís Trapero, L’intendent Miquel Hueso, cap de la Comissaria General d’Intervenció, L’Inspector Carles Vallés Cap de l’Oficina de Comunicació, Esteve Serrano cap de gabinet de la Conselleria d’Interior i Seguretat Pública i Carles Mestres, cap de l’oficina de Comunicació del Departament d’Interior i Seguretat Pública.
Per part del Sindicat de la Imatge UPIFC va anar el que escriu aquestes línies Marc Javierre-Kohan en Quico Ràfols pel Sindicat de Periodistes SPC i Jordi Ribot pel Col·legi de Periodistes.
La Reunió va començar amb una de les preguntes pactades per les tres entitats sobre l’estat de la qüestió de l’agressió al fotoperiodista Joan Gàlvez amb un tret d’arma de foam directe al seu cos i sense que hi hagués aldarulls en aquell moment. El director General de la policia va respondre que el Mateix Joan Gàlvez va fer la denúncia a la comissaria i que s’ha obert una investigació interna, AR “informació reservada”, sobre el cas i que els fets ja han estat comunicats a l’autoritat judicial competent. Va expressar la seva confiança en què s’aclarirà el fet i s’obriria un expedient disciplinari si fos el cas. Però hem d’afegir que des de IRÍDIA, centre per la defensa dels drets humans, també s’ha vehiculat una denúncia.
La segona pregunta traslladada a partir de la reunió prèvia que vam tenir les organitzacions vinculades al protocol de les acreditacions visuals, va ser sobre la utilització de gas pebre a les manifestacions per Palestina, en concret a les persones segudes al terra de l’estació de Sants bloquejant la sortida d’uns autobusos amb gran presència de premsa i remarcant el fet que no s’havia avisat de la seva utilització com abans es feia a l’hora d’utilitzar material antidisturbis (sense que hi hagués disturbis en aquest cas). El director general va dir que la utilització d’aquest líquid irritant no està extensament regulada, que s’hauria de revisar el protocol i modificar la instrucció que es fa per la seva utilització. Com a tercera pregunta es va plantejar la dels perímetres policials i l’impediment que se sol fer a la lliure circulació de fotoperiodistes en especial als incendis i a la ciutat de Barcelona. En aquest aspecte el director general va donar molta importància a l’esforç fet els últims quinze anys en l’adequació d’aquestes actuacions a la premsa ajustant-se als seus protocols. Per part nostra vam reivindicar la llibertat de moviments com a essencial en l’exercici sense coaccions de la llibertat d’informació i vam remarcar l’impediment que es fa en molts casos d’una visualització i circulació adequada per poder informar amb aquesta llibertat. Per part d’UPIFC es va preguntar llavors si era possible que dintre del cos, i ja que utilitzen la violència com a forma de manteniment de l’ordre públic, hi hagi elements que tinguin problemes amb la fiscalització de les seves actuacions per part dels i les fotoperiodistes. La resposta del director general va ser que aquest plantejament era inacceptable. Posteriorment, L’intendent Miquel Hueso, va remarcar que els Mossos quan surten al carrer estan més que mentalitzats en què els filmaran i gravaran per tot arreu. En tot cas la pregunta va provocar certa irritació.
Com a final de reunió es va arribar a l’acord que s’hauria de fer pedagogia dintre del cos policial per explicar la funció de la premsa, del fotoperiodisme i sobretot, explicar la feina dels i les fotoperiodistes, ja que com ja va passar a la primera reunió, va tornar a sortir la idea, per part dels representants policials, que hi ha fotògrafs “militants o activistes” fet que mostra un desconeixement, primer de la llibertat d’expressió del dret a la informació i segon de la funció social de la fotografia de premsa i documental en tots els seus diversos àmbits. Potser el que menys s’entén és el fet de trobar-se un@ fotoperiodista on no se l’espera i potser no es vol que hi sigui.
Manifest 1 de maig per Sindicat de la Imatge UPIFC. Primer de maig 2025 al NL i web UPIFC.
Manifest 1 maig UPIFC
Avui cal advertir que per fer aquest text ens hem reunit entre persones, hem debatut i exposat idees que provenen directament dels nostres pensaments i raonaments, que són un reflex dels nostres referents, la nostra experiència vital i de la intel·ligència que se’ns pressuposa com a humans. Els hem posat en comú i hem reflexionat. I avui hem de dir que ho podríem haver fet amb una nova “intel·ligència”, la intel·ligència artificial. Potser per no haver de pensar gaire, anar més de pressa o sobretot, per no enfrontar-nos a nosaltres mateix@s i als altres. Per què fer-ho nosaltres si ho pot fer una màquina? Perquè esforçar-nos a ser humans que saben fer coses, com per exemple fotografies? Quin valor té fer una fotografia si la pot crear una màquina?
Ens fem aquestes preguntes amb intriga i entenem que la idea a la que se’ns aboca és que tot el que sap fer l’ésser humà ho pot fer una màquina i que d’aquesta manera serà més ràpid, òptim, modern i perfecte, més rendible i menys problemàtic. Li donem noms diferents a aquests processos, revolució industrial, intel·ligència artificial… però entenem que ve a ser el mateix, la substitució del pensament, de la manualitat, per quelcom automàtic i transferir les capacitats mentals a unes aplicacions digitals per fer-les pensar per nosaltres. L’ésser que fa coses es transforma en el que escull coses. Escollir en lloc d’actuar, així ens sotmetem a un aparell de dominació que mitjançant un algoritme creat per una visió molt determinada del món, ens controla, vigila i tergiversa la realitat amb mentides, tornant-nos dependents i addictes. Diuen que s’ha de ser resilient i que el triomf personal arriba a través de l’adaptació perfecta al corrent majoritari mitjançant l’enteniment de les claus de funcionament del sistema. Si no t’hi saps adaptar no pots ser-hi, si vols defensar quelcom de diferent seràs esborrat. I és que “es governa millor els homes pels seus vicis que per les seves virtuts”.
Els fotògraf@s i la gent de la imatge són creador@s i crear és resistir-se a qui vol controlar les nostres vides. Des del SINDICAT DE LA IMATGE UPIFC, creiem que més que resistir hem de persistir, denunciant un sistema que va en contra de la imatge lliure, en contra de l’autoria, en contra dels creador@s abocant-l@s a la precarietat i a la desaparició.
El principal actiu de la intel·ligència artificial és que els utilitzadors no han de pagar als creador@s, ni interactuar amb ell@s, ja que ens consideren inferiors, però que a causa de les nostres habilitats tècniques en són dependents. La intel·ligència artificial és doncs una tecnologia cruel, reemplaça treballador@s, consumeix milions de litres d’aigua, vomita CO₂ i promou les pitjors ideologies.
El sindicat sempre estarà al costat dels treballador@s i creador@s per una imatge lliure, pel respecte dels drets d’autor, la independència i l’autoria, enfront de l’homogeneïtzació de pensament de l’ofensiva neoliberal, per lluitar contra la precarietat que colpeja el nostre sector (de la gràfica a l’audiovisual) i la resta de la societat. I si tot això ho volem plantejar des del SINDICAT DE LA IMATGE, és per posar en valor el nostre treball, ja que les imatges signifiquen per nosaltres una manera de plantejar preguntes, un punt de partida per articular pensaments lliures i consciència crítica.
Fem imatges per pensar, defensem els drets de qui les fa.
TEXT sobre el judici a l’editorial AKAL. Publicat al NL de UPIFC el 16 de gener de 2025.
El passat dia 15 de gener va tenir lloc a la ciutat de la justícia el judici contra l’editorial madrilenya AKAL per la utilització fraudulenta d’una imatge del Vaquilla, Juan José Moreno Cuenca, un personatge bastant cèlebre del món de la delinqüència dels anys setanta i vuitanta. Aquesta fotografia va ser realitzada durant una magnífica sessió de fotos que li va fer el fotògraf Paco Elvira el 14 d’agost de 1979. És doncs una obra icònica, ja publicada en diversos mitjans com la revista Interviu i que ja havia protagonitzat alguna coberta de llibres i fa poc el foto-llibre de l’editorial Ojos de Buey: El Vaquilla 14 d’agost de 1979.
Però l’Editorial AKAL va agafar la fotografia, d’internet, i la va fer servir com a portada del llibre “Macarras ibéricos. Una historia de España a través de sus leyendas callejeras” d’Iñaki Dominguez. Sense demanar permís, sense contactar ningú es van creure amb el dret de fer una portada d’un llibre. Una vegada assabentada l’Andrea Elvira, filla de Paco Elvira i representant dels seus drets, va contactar amb l’editorial per demanar els drets d’autoria (i no ja el permís per la seva utilització). AKAL es va negar rotundament a pagar. I no només això sinó que s’escuda en la idea que és una “mera fotografia” i reclama el dret a poder utilitzar-la lliurement menyspreant així tots els drets de reproducció d’autoria i destrossant tot el que els fotògrafs considerem que és la nostra feina i fa anys que defensem, amb l’argument absolutament detestable de què és simplement una “mera fotografia” sense cap “originalitat creativa” i fora de “qualsevol intervenció demostrable per part de l’autor en la seva creació més enllà de la simple oportunitat de la instantània i de la qualitat tècnica de la mateixa”. Llavors per art de màgia, o més ben dit com uns macarres, s’agafen al fet que la llei de protecció intel·lectual especifica que les “meres fotografies” passen al domini públic a partir dels vint-i-cinc anys de la seva realització.
Llavors preguntem-nos: Què està passant? Per què una editorial es creu en el dret de fer això amb aquests arguments? Com arribem a aquest extrem? Per què aquesta editorial s’enroca en un judici contra la filla de l’autor d’una fotografia, després de 2500 firmes recollides i una campanya per aconseguir fons? És el neoliberalisme global que vol destruir l’autoria, el pensament lliure i les conquestes socials el que encoratja l’editorial AKAL? És mitjançant aquest desprestigi de la imatge fotoperiodística i testimonial provocada per l’intent de domini del sistema simbòlic global que l’editorial AKAL es veu esperonada? Doncs sembla que sí, i està passant. AKAL no només roba una imatge, AKAL roba la idea de l’autoria i el seu reconeixement i la regala a un sistema on tot val i que no vol reconèixer la importància i la funció social de la fotografia.
Des del Sindicat de la Imatge UPIFC quedem a l’espera d’una resolució incerta que pot suposar que la icònica fotografia de El Vaquilla de Paco Elvira sigui considerada una “mera fotografia” i no una obra artística amb tot el que això pot significar. Mentrestant l’editorial AKAL fa que aquest món sigui una mica més un «mero mundo».